la capsa de llumins. 5

[publicat a L'ECO DE SITGES el 2 de maig del 2014]

MIGUEL CHEVALIER I EL MÓN VIRTUAL DE L'ARTISTA

Quan a la primavera de l’any 2010 es va presentar a L'Edifici Miramar una prefiguració del fons de la Fundació Stämpfli, cridava l’atenció una obra singular: una pantalla vertical de plasma en la que unes formes vegetals de brillants colors electrònics s'agitaven i es transformaven segons el moviment de l’espectador. Ara, el món virtual de Miguel Chevalier, artista nascut a Mèxic de pares francesos, inunda literalment dues de les sales de la Fundació Stämpfli.

El nom de l’exposició que ell mateix ha preparat, Power Pixel, és un enunciat del regnat de la imatge digital en el món d’avui; el píxel, la molècula bàsica de totes les imatges informàtiques ho és també de la producció artística de Chevalier. Un teixit format per aquestes cèl•lules electròniques creixen i s’estenen per la superfície de cada obra des de lo macroscòpic, com a 'Pixel infinit', fins a lo microscòpic com en els 'Núvols fractals' o els 'Radiolaris', versió personal de les formes protozoiques que viuen en el plàncton i que Chevalier ha representat mitjançant impressions en 3D.

L’exposició culmina en la obra interactiva 'L’origen del món'. El títol no fa cap referència a la coneguda obra de Courbet sinó que té un sentit literal. Immers en una mena de placenta cromàtica en constant agitació i canvi, l’espectador comprova com el seu propi moviment davant l'obra la modifica. És un univers de micro-organismes que es divideixen o es fusionen en un ritme compost per seixanta seqüències de dos minuts de duració cadascuna, creant una continua imatge canviant davant de la que podríem romandre durant dues hores sense cap repetició. Si a això afegim les modificacions que generem al traslladar-nos, l’obra sembla gairebé infinita.

La novetat visual de l’obra de Chevalier no impedeix trobar-hi ressonàncies de diversos moments de l’art, especialment de l’últim segle. Començant per referències al seu país de naixement: la decoració barroca que cobreix les façanes de les catedrals mexicanes, la pintura mural, particularment de Siqueiros i les games de colors que Barragán va utilitzar en la seva arquitectura i que provenen de l’art popular mexicà. També veure-hi versions animades de l’all over de Pollock en colors psicodèlics, fragments en moviment de les darreres obres novaiorqueses de Mondrian o la construcció infinita d’una particular versió del cubisme analític de Braque en un dels 'Núvols fractals'.

Al començament d’aquest article m’he referit al món virtual de Miguel Chevalier però és imprescindible recordar que en qualsevol època, tot artista viu en un món virtual, el de la seva imaginació, el de les reflexions i intuïcions on neixen i es desenvolupen els seus projectes artístics. Chevalier hi viu doblement: a través de la virtualitat del procés personal de creació i el de la immaterialitat de la seva obra.

Les lectures que d’ella se’n poden fer corresponen a les relacions que el propi espectador estableixi i a les reflexions que l’experiència estètica li proposi. Avui, quan la tecnologia virtual és una eina present en molts dels àmbits científics i socials, no pot sorprendre que un pioner en la utilització de la informàtica com a mitjà d’expressió artística com Miguel Chevalier la utilitzi com a llenguatge per fer allò que els artistes no han deixat mai de fer: extreure del món en que viuen el tema del seu treball.

la capsa de llumins. 4

De gran vull ser pintora.

Anna Monzó. S’ha inaugurat una exhaustiva exposició retrospectiva a l’Edifici Miramar. No coneixia la seva obra, ni havia vist mai res del que ella ha fet durant més de vint anys, fins a la inauguració del dissabte passat.  No és una “artista local”. No existeix l’artista local, de la mateixa manera que no existeix el científic local o el metge local. S’és artista, científic o metge a seques o no se’n és. L’Anna Monzó ho és. Si el que fa i farà tindrà més o menys importància ja ho dirà el temps però la seva obra conté la petita llavor de misteri necessària i que fa que alguna obra de les que he vist se m’apareixen per sorpresa en el pensament de tant en tant.

Tot llenguatge d’arrel expressionista, com el seu, és inevitablement autobiogràfic. Però “no hi altra ‘biografia’ que la de les obres” escriu en algun lloc Ángel González, i moltes vegades la primera època d’un artista, per llarga que sigui, no pot evitar precisament tot el contrari: a l’autor se li fa impossible pensar que es puguin fer altres obres que la ‘biografia’. Vaig tenir la impressió d’estar davant del fulls d’un diari personal o d’un carnet de notes en gran format exposat sense censura a la mirada, sempre morbosa, de l’espectador.

Existeix un conte oriental, no sé si xinès o japonès, en el que un pintor mostra als seus amics la seva obra més recent. La pintura representava un bosc, un riu i al seu costat un caminet que s’endinsa en el fullatge fins a desembocar en la porta oberta d’una caseta. Quan després de contemplar l’obra, els amics es tomben cap el pintor, aquest havia desaparegut en el quadre. Caminava pel senderol fins arribar a la porta; allà es va tombar, va somriure i va desaparèixer en l’interior.

El que aquest conte m’explica és que en algun moment del viatge personal, l’artista ha de sentir que, ‘netejat’ de si mateix, pot abandonar la seva ‘biografia’ per iniciar aquella obra que li permetrà bastir la seva pròpia caseta per poder sortir-ne i entrar-hi a voluntat.

Ja ha passat el Carnaval. Però el temps, que fuig desbocat cap endavant, comprimeix tot el volum del passat en la plana superfície d’un full prim. 

Ja no recordeu que fa ben pocs dies tornaveu a parlar de revisar el vostre Carnaval, i ho lligàveu amb l’eterna discussió sobre el tipus de turisme i de model econòmic que Sitges necessita’.

Qui així em parla és el meu amic Celestí que de tant en tant em visita a mitja tarda; caminem junts pel passeig fins la riera de Terramar i tornem. Quan inicio tímidament un comentari sobre el tema que acaba d’encetar, em dedica un discurs que només en part aconsegueixo reproduir:

‘heu de pensar que els que de debò manen a la vostra ciutat, com totes les altres, ja fa temps que han decidit el tipus de model econòmic que els convé. A més, tu que et dediques a l’art, no veus que el carnaval que feu a Sitges no és res més que una representació hiperrealista de tot l’estiu en dues nits? Què us desagrada? Que vingui molta més gent de la que cal i no sempre la millor? Que els carrers quedin plens de brutícia i pixarades? Que les disfresses són totes massa iguals, amb poques excepcions? Què tot és massa fals, plomalls, lluentons i sobre tot la pseudo música brasilera? Que les carrosses passegen centenars de vasos de plàstic perquè ballar fa molta set? Em sembla que oblideu que tots ens disfressem d’allò que som. Tot això del que us queixeu, qui mana de debò voldria que passés durant tot l’any’. I acaba: ‘A tu on t’agrada més anar, a Lloret o la Toscana?, a Salou o a la Provença?’.

Em quedo pensarós mirant el mar. Quan em tombo per a iniciar una resposta, en Celestí ja és lluny i em crida: 'fins la propera, que és tard i perdo el tren". 

la capsa de llumins. 3

El temps ni s’atura ni fa marxa enrere.

S’ha pogut visitar en aquestes darreres setmanes a la Galeria ProjecteSD del Passatge Mercader de Barcelona, una interessant exposició formada per una única obra del ja veterà artista alemany Hans-Peter Feldmann (Düsseldorf, 1941) anomenada Stamps with paintings. La instal·lació consisteix en 150 segells postals que reprodueixen pintures famoses d’artistes de totes les èpoques des del Renaixement fins el s. XX. Hi trobem, a tall d’exemple, obres de Rembrandt, de Goya, dels expressionistes alemanys, de Modigliani o Picasso entre molts altres. El motiu comú en aquest minúscul museu imaginari és la representació del nu femení a través del temps.

Presentats aïlladament en petits marcs de cartró alineats damunt d’un estret i auster prestatge corregut que rodeja tota la galeria, obliga a l’espectador a acostar-se i situar el ulls a pocs centímetres de cada imatge. Aquesta proximitat ressalta el seu atractiu cromàtic però al mateix temps se’ns obre pas la consciència d’una obsolescència doble. En primer lloc la més òbvia, la d’un objecte, el segell, abans semi-preciós i avui pràcticament en desús. Immediatament la d’un concepte de bellesa i un sistema de valors artístics considerat intemporal i etern però que ja fa temps que ha deixat de ser ni reflexió ni expressió del món actual.

Des de fa unes dècades l’art –del que alguns opinen que va per davant de la vida- ha deixat enrere la modernitat i els seus valors. Els artistes posteriors a la dècada dels 60 del s. XX van deixar de considerar les pràctiques artístiques com a una nova religió laica basada en el culte a l’original, a lo nou, com a única garantia de la realització d’un somni batejat amb el nom de progrés; també van abandonar la vella figura autoritària de l’artista, el geni creador que es comunicava amb l’Absolut en el paradís de l’Art, autònom i intemporal. Exemple paradigmàtic d'aquesta convicció ho van ser els coneguts versos de Baudelaire a Les flors del Mal on exaltava lo nou com allò que donava sentit a la vida de l’artista,

"Plonger au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe? / Au fond de l'Inconnu pour trouver du nouveau!",

 [“Enfonsar-se al fons de l’abisme, de l’Infern o del Cel, tant se val! / Fins el fons de lo Desconegut per a trobar lo nou”],

Avui ressonen però com una lletania càndida i antiga quan es fa difícil vincular les necessitats del present amb el vell concepte del progrés, massa associat a les diverses formes de barbàrie, grans o petites, que han caracteritzat el s. XX i als seus continuadors. D'aquí la actualitat permanent i la constant referència durant els últims 30 anys a Walter Benjamin i a la seva mirada al·legòrica a les runes del progrés del món. L'àngel de la història, recordem-ho, avança d'esquenes contemplant la destrucció que ha anat deixant el vendaval del progrés.

Aquesta és una idea que permet aproximar-se al treball de certs artistes quan fan seves determinades creacions del passat que altres van materialitzar prèviament i que ara es converteixen en un acte de reflexió sobre “lo vell”. No amb la pretensió de descobrir "lo nou" i presentar-lo com a talismà, sinó la d’explorar els resultats de l’esgotament i la inutilitat de mantenir artificialment en vida allò que ja va jugar el seu paper en el passat.

Als ulls i a la ment del ciutadà d’avui es va fent visible la impotència d’una manera de pensar el món en termes nostàlgics i melancòlics en els que la història i la memòria deixen de ser vehicles de transformació del pensament i de la vida per convertir-se en exercicis estèrils i contemplatius.

[Publicat a l'ECO de Sitges el 7 de març de 2014]

la capsa de llumins. 2

La mortal mirada de la Medusa.

En la seqüència que serveix de pròleg al film La Grande Bellezza, un turista japonès dóna l’esquena a la font dell’Acqua Paola, dalt del Gianicolo a Roma, per fotografiar l’esplèndida vista de la ciutat. Immediatament cau a terra fulminat portant a l’extrem la inscripció “Roma o morte” que figura en el veí monument a Garibaldi i que pocs segons abans la càmera ens ha mostrat. Incaut visitant, no ha resistit la mirada mortal de la ciutat que, com la Medusa, mata o petrifica als que gosen mirar-la als ulls.

Roma serveix així de potent metàfora per a mostrar-nos al grup de personatges de la pel·lícula, representants d’una societat que viu en un món circular i parasitari a la que un important delinqüent de coll blanc els retreu que és la gent com ell els que fan que el país funcioni.

El protagonista, autor 40 anys enrere d’una novel·la de poc èxit però que tothom recorda, s’ha vist incapaç des de la seva arribada a la ciutat de tornar a escriure res de la mateixa importància. Repetidament la seva imaginació vola cap a un somni que contempla amb els ull oberts en el sostre de la seva cambra: allà hi veu aquell mar Tirrè on va experimentar ‘la bellesa’ en la seva joventut per primera i única vegada. Durant els següents quaranta anys, ja a Roma, la recerca d’una bellesa superior, ‘la gran bellesa’, és impossible, inútil. Roma l’ha hipnotitzat i sotmès de tal manera que es sent incapaç de recuperar la capacitat creativa, refugiant-se en la brillant banalitat de la vida mundana i en la idealització nostàlgica de la ‘bellesa’ viscuda en el passat.

Què teniu en contra de la nostàlgia? pregunta un altre personatge de La Grande Bellezza. El seu nom, Romano, semblava predestinar-lo de manera paradoxal a que la ciutat el fes seu i el consagrés com a gran dramaturg. En canvi, sentint-se menystingut i traït per Roma, és l’únic de tots ells que acaba fugint i refugiant-se en el seu poblet d’origen. Com si ens volgués dir que la nostàlgia, aquest símptoma del malestar que produeix el present quan no encaixa amb els nostre desitjos, sigui la segona residència de les nostres il·lusions i allà on, amb el pas del temps, ens hi refugiem definitivament.

Nosaltres, espectadors, hipnotitzats també per la bellesa de pedra en forma de divinitats fluvials de la Roma imperial o dels palaus del s. XVII de la Roma pontificia, correm també el perill de quedar immobilitzats per la mirada de la Medusa i oblidar que la ‘grande bellezza’ potser només està en allò que siguem capaços de crear en el present i en allò que quedi, si res en queda, pel futur.

Per cert, té algun sentit que el nom del monstre mitològic de mirada mortal sigui el mateix que el d’una de les companyies productores de la pel·lícula, Medusa Film, empresa del grup Mediaset, propietat, com tothom sap, del cavaliere Silvio Berlusconi?

[Publicat a l'ECO de SITGES el 14 de febrer de 2014]

la capsa de llumins. 1

‘escriu sobre cultura o... sobre el que vulguis’

Després d’explicar-me el seu projecte per a la nova etapa de l’Eco de Sitges, l’Antoni Sella em va proposar convertir-se en el meu director a canvi de cedir-me un cop al mes aquest espai “perquè escriguis el que et sembli bé sobre cultura... o sobre el que vulguis”.

Escriure sobre cultura. Ja implica escriure sobre ‘el que vulguis’. No és simplement fer-ho sobre activitats i creadors: tot producte cultural és una imatge més o menys transfigurada del país i de l’època en que es produeix; és un símptoma de vigor social, o d’agudesa i brillantor, o de banalitat i, fins i tot, de malaltia... o de tot a l’hora.

Escriure sobre cultura és també –potser sobre tot- entrar en territoris socio-econòmics o polítics que és el terreny on creixen els codis que permeten interpretar la creació i la producció cultural tant en termes de país com de ciutat. De tot això i d’alguna cosa més vol tractar el que apareixerà aquí a manera de curts llumins que s’aniran encenent fins a nou avís.

‘Les noves coses dolentes’. Va escriure Brecht: ‘dediquem-nos a les noves coses dolentes i deixem que les bones coses velles s’enterrin elles soles’.  Sitges, en termes culturals, es tomba amb freqüència cap a un passat mític o –ho hem de reconèixer- cap el propi melic. En canvi, no sembla que sovintegin activitats que comentin el present amb la mirada posada en el futur. En les setmanes recents, tinc anotada una obra de teatre, ‘Jo-Mai’ d’Ivan Morales i que es va presentar al Retiro: “un grup de joves desarrelats lluiten per trobar el seu lloc al món” resumia la nota de presentació. Ara, l’exposició a l’Edifici Miramar de la que és comissari Xavier Lucas en la que tres joves artistes, Andrea Lolicato, Tito Inchaurralde i Sorel Seele tracten del temps desordenat que ens toca viure.

Bai Juyi, poeta xinès del s. IX. Vaig conèixer al poeta Marcel Riera fa un parell d’anys a Sitges quan va llegir alguns poemes del seu llibre Llum d’Irlanda. Des d’aquells dies te el bon costum d’informar-me d’alguna de les seves activitats. L’última, una lectura de poemes del seu darrer llibre Versions de Bai Juyi de LaBreu Edicions. Poeta xinès del s. IX, funcionari d’alt rang de l’emperador, exiliat tres cops per motius polítics, tan aviat poetitzava pensaments: 

hi va haver una vegada

en què, per error, vaig dedicar-me al servei

públic i ara mateix em sento avergonyit

de com ho vaig fer. Vaig arribar a tenir

quatre càrrecs alhora. Per no fer res, salari durant deu anys!...; 

com feia versos que semblen imatges d’una seqüència cinematogràfica: 

ningú no feia cas dels meus versos maldestres

que algú havia escrit al mur d’aquest hostal.

Les lletres s’esborraven sota la colomassa

dels ocells i del verdet. Fins que va arribar un hoste

que, tot i ser un servent del Tron, no va dubtar

a espolsar el seu abric i posar-se a llegir. 

Modestament el recomano. Per cert, el bar on es va fer la lectura a Barcelona és al carrer de les Sitges, anecdòtica mostra de l’existència de les lleis implacables de l’atzar.

facebook.com/ferran.martinez.sancho

[Publicat a l'ECO de SITGES el 7 de febrer del 2014]