Aquest és el text de la presentació de l'exposició d'il·lustracions d'Alexandra Jordana a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges del divendres 4 de febrer de 2011 que vaig tenir oportunitat de fer.
Voldria començar parlant en primer lloc de l’obra d’art o, al menys, de la manera que l’entenc.
Les verdaderes obres d’art transporten en el seu sí un sistema de coneixement que desperta en l’espectador la facultat imaginativa, la facultat de descobrir coses i amb elles establir connexions amb el món propi que d’altra manera no serien possibles.
L’obra d’art no és una endevinalla que l’artista proposa al públic. És una part –petita o gran- que s’ha extret de dins de si mateix. Una partícula d’un mineral rar del qual no existeixen altres jaciments.
O un sistema de senyals per les quals només l’espectador te un codi propi, personal, que li ha de permetre desfermar pensaments, associacions o dissociacions.
*****
Je dis rien, ens adverteix Alexandra Jordana en el text que serveix d’entrada a la seva obra. Per tant res, rien, com a única paraula pronunciada. Totes les demés, i les cito del mateix text, són silenci, absència de paraules, somni quiet, solitud... sense oblidar les quatre paraules inicials: la manca d’amor... sobre les que tornaré d’aquí a un moment.
En el principi va ser el dibuix podria ser la primera frase d’un llibre sagrat sobre les imatges.
Ni la paraula, ni el verb. En el principi el dibuix; una mà, cautelosa, movent-se sobre un mur, sobre un paper, acariciant-lo, deixant un rastre intens que anomenem imatge.
Sense sospitar el foc sagrat que la imatge va donar als humans. Des d’aquell moment en que varen ser creades, les imatges es van donar la plena apropiació, la possessió d’allò representat.
També sabem que les imatges mai es van resignar a romandre fixes, presoneres sobre la superfície que les va veure néixer i ben aviat van adquirir un poder superior damunt dels que les contemplem. Allò representat sempre es fa present: les imatges ens miren.
Habiten en l’interior d’un full de paper blanc o en les profunditats d’una llosa de marbre. Només l’artista sap que hi eren allà dins i només ell, ella, saben el com i el quan les faran sorgir a la plena llum.
Quan això passa es troba inesperadament enredat com un peix en la xarxa del propi traç.
És una creació íntima, privada, dirigida només a si mateixa i en la confrontació amb la pròpia mirada –que mira endins- quan emergeix la necessitat de la mirada de l’altre: la nostra.
I així estem ara, aquí, davant les imatges intentant fer nostres unes línies que s’escampen, que s’escapen, fugint, fluint...
Només aparentment sota el rigorós control de la mà i de la ment.
Cal·ligrama sense lletres, línies negres que es corben i s’estenen com un fris damunt de la nuesa del blanc de marbre del paper.
Ara és potser el moment de tornar a recollir aquelles paraules inicials del text de l’Alexandra, La manca d’amor, les minuciositats d’una espurna i el silenci d’un desconegut...
Paul Valéry en el seus Quaderns va escriure:
...En el centre de l’amor hi ha un lloc ignorat, una substància irreductible que el plaer extrem, la voluptuositat, finalment amaga i inunda, igual que l’ull es defensa del foc amb les llàgrimes. Però és un secret que està molt més enllà del plaer.
D’allà, de molt al fons, les formes emergeixen de la mà i ens miren exercint una subtil i dura tirania sobre nosaltres de la mateixa manera que ho fan aquelles que apareixen quan es col·loquem davant del mirall.
Sobre els papers blancs, que aquesta nit ens congreguen, papers nus, virginals, una mà s’ha mogut, teixint, trenant, tatuant intensament la superfície que poc a poc va perdent la candidesa.
La mà de l’autora del dibuix -d’un únic dibuix dividit en tants fragments- ha anat cobrint la nuesa del paper amb un fil que, potser prové de les robes de l’ànima i, a mesura que la nuesa del paper desapareix, l’artista va perdent els seus vestits, desteixits en l’acte de tibar d’un fil que ve del fons de sí mateixa, fins quedar nua davant l’obra, transfigurada ja en aquell mirall que abans hem esmentat.
Els artistes, els poetes, es despullen lentament, sensualment, davant dels nostres ulls convertint-nos en voyeurs de nosaltres mateixos, ja que l’obra d’art és un mecanisme que només actua com a tal quan, com un mirall, ens fa descobrir parts desconegudes de nosaltres o poc imaginades.
Contemplem-les, contemplem-nos, llargament. Interroguem-les en la intimitat i en el silenci i esperem aquell moment en que les nostres robes es vagin desprenen.
