"Que l'atzar ens sigui favorable"

No vull eludir el tòpic i permeteu-me que  us desitgi un proper any molt venturós, a vosaltres i a tota la gent que estimeu. Que, plegats, posem una mica del nostre esforç per fer millorar una situació que fa patir a tanta gent, de Sitges, de Catalunya i del món sencer. Que l'atzar ens sigui favorable, com diu freqüentment en Ramon Pecanins, un molt bon amic meu.


Aquest any que ve hi haurà eleccions municipals. Temps tindrem tots per parlar-ne però ja des d'ara desitjo que tots els candidats i tots els seus companys revisin la manera de fer política que fins ara s'ha practicat i que, per damunt de tot siguin molt més crítics i exigents amb si mateixos i amb els seus que amb l'adversari. Només d'aquesta manera aconseguiran recuperar una part de la confiança dels ciutadans. 


Salut i visca Sitges!!

Per què s'ataca Damien Hirst? (1)

"I això,.. què significa?" és una pregunta que, davant una obra d'art, sobre tot si és contemporània, ha de sentir una i altre vegada aquell que, per professió o per dedicació, és considerat algú que hi entén. Com si l'art, el contemporani o el de tota època, fos una mena d'enigma en forma d'endevinalla que demana una resposta oral nítida. Imitant un vell acudit del que només recordo el final, com si s'hagués de respondre "La gallina!"


L'obra d'art, qualsevol que sigui el seu suport, és un artefacte que sorgeix de la relació profunda, personal, íntima, de l'artista amb el món. Ja que aquesta relació pertany a un àmbit mental profund, i no del tot conscient, de l'artista, a la que com espectadors només podem accedir parcialment i sempre amb dificultat, el nostre paper en front de l'obra vindrà definit per la nostra capacitat d'identificar a quina regió d'aquell món ens remet; per què l'autor el vincula a determinats materials, formes, suports,... avançant en una reflexió personal, tan íntima com ho va fer el creador quan avançava en el procés de donar dimensió i forma a la seva obra.


Això vol dir que l'espectador refa de nou l'obra d'art, amb la seva percepció, amb el seu bagatge personal d'experiències i d'opinions, creant un procés d'establiment de relacions, tampoc plenament conscients. Quin és el resultat? Reflexió, coneixement de lo real? És necessari que hi hagi un resultat? En realitat no. Des de l'últim quart del s. XIX, l'art, la poètica, te molt clar que no  te res a veure amb la  revelació de veritats ni de desvetllar vels a la saviesa. Ni tan sols la ciència ja ho pretén.


Però tot i així, moltes persones, molt cultes fins i tot, continuen malfiant-se de l'art contemporani temoroses de ser víctimes d'un gran engany, d'una farsa. Per què? Ja seguirem...

Roda de bicicleta i Rouge baiser

Aquesta fotografia mostra dues imatges que  representen de manera adequada algunes de les predileccions de qui escriu. La coneguda Roda de bicicleta que Marcel Duchamp va fer el 1912, en una versió de Xavier Aballí -exacte, el germà bessó d'Ignasi Aballí. Darrera seu, suspesa damunt la paret del fons, podeu veure una serigrafia de Peter Stämpfli de la seva obra de 1966 Rouge baiser. 

Voldria, d'altra banda, recomanar la lectura de l'article de Mercè Rius "Taula parada" en el diari ARA d'avui  29 de desembre.

Un llibre de lectura recent? Dos ciudades d'Adam Zagajevski a Acantilado

Un home recobrint-se de fang? Xavier Sabaté, exconseller del PSC comentant l'entrada en el govern de Ferran Mascarell: a la pag. 3 del mateix ARA

Avui es posa en funcionament aquest bloc. En ell trobareu reflexions passades a lletra sobre temes bàsicament culturals, polítics o de totes les dues coses barrejades, no necessàriament d'actualitat i amb Sitges en primer pla.