La mortal mirada de la
Medusa.
En la seqüència que serveix de pròleg al film La
Grande Bellezza, un turista japonès dóna l’esquena a la font dell’Acqua
Paola, dalt del Gianicolo a Roma, per fotografiar l’esplèndida vista de la
ciutat. Immediatament cau a terra fulminat portant a l’extrem la inscripció “Roma
o morte” que figura en el veí monument a Garibaldi i que pocs segons
abans la càmera ens ha mostrat. Incaut visitant, no ha resistit la mirada
mortal de la ciutat que, com la Medusa, mata o petrifica als que gosen mirar-la
als ulls.
Roma serveix així de potent metàfora per a mostrar-nos al
grup de personatges de la pel·lícula, representants d’una societat que viu en
un món circular i parasitari a la que un important delinqüent de coll blanc els
retreu que és la gent com ell els que fan que el país funcioni.
El protagonista, autor 40 anys enrere d’una novel·la de poc
èxit però que tothom recorda, s’ha vist incapaç des de la seva arribada a la
ciutat de tornar a escriure res de la mateixa importància. Repetidament la seva
imaginació vola cap a un somni que contempla amb els ull oberts en el sostre de
la seva cambra: allà hi veu aquell mar Tirrè on va experimentar ‘la bellesa’ en
la seva joventut per primera i única vegada. Durant els següents quaranta anys,
ja a Roma, la recerca d’una bellesa superior, ‘la gran bellesa’, és impossible,
inútil. Roma l’ha hipnotitzat i sotmès de tal manera que es sent incapaç de
recuperar la capacitat creativa, refugiant-se en la brillant banalitat de la
vida mundana i en la idealització nostàlgica de la ‘bellesa’ viscuda en el
passat.
Què teniu en contra de
la nostàlgia?
pregunta un altre personatge de La Grande Bellezza. El seu nom,
Romano, semblava predestinar-lo de manera paradoxal a que la ciutat el fes seu
i el consagrés com a gran dramaturg. En canvi, sentint-se menystingut i traït per
Roma, és l’únic de tots ells que acaba fugint i refugiant-se en el seu poblet
d’origen. Com si ens volgués dir que la nostàlgia, aquest símptoma del malestar
que produeix el present quan no encaixa amb els nostre desitjos, sigui la segona
residència de les nostres il·lusions i allà on, amb el pas del temps, ens hi
refugiem definitivament.
Nosaltres, espectadors, hipnotitzats també per la bellesa de
pedra en forma de divinitats fluvials de la Roma imperial o dels palaus del s.
XVII de la Roma pontificia, correm també el perill de quedar immobilitzats per la
mirada de la Medusa i oblidar que la ‘grande
bellezza’ potser només està en allò que siguem capaços de crear en el
present i en allò que quedi, si res en queda, pel futur.
Per cert, té algun sentit que el nom del monstre mitològic de
mirada mortal sigui el mateix que el d’una de les companyies productores de la
pel·lícula, Medusa Film, empresa del
grup Mediaset, propietat, com tothom sap, del cavaliere Silvio Berlusconi?
[Publicat a l'ECO de SITGES el 14 de febrer de 2014]
