A Sitges, a l'estudi de l'Agustí Albors un matí de juliol.
Lluminós, petit, atapeït d'obres, de materials, llibres i carpetes...
En això, la majoria d'artistes s'assemblen, tots són com un gas que ocupa
tot l'espai de que disposen.
El sol és fort i reverbera en una blanca paret de
l'altra banda del carrer. L'Agustí ajusta una persiana per acabar amb un molest
enlluernament.
La mirada se me'n va cap a un Crist, vell, petit,
penjat a la paret, mig camuflat entre companys de destí, amb erosions i nafres
del temps, descarregat del pes de la creu ja fa molts anys. Quan la curiositat
m'empeny a mirar-lo de prop, m'adono que no té braç esquerre,... millor dit, sí
que en té, només que pintat a la paret, pròtesi de color que en la mitja
distància te'l fa veure complet.
Des d’un cavallet ens contempla una de les seves obres
més recents. “Ja l’he deixada...no la
vull tocar més. Encara la faria malbé del tot”. Es tracta d’un rectangle
vertical, de fusta, recobert d’una preparació blanca, ben blanca, “ja em ve preparada així, m’ho fa l’amic B.”
Aquest blanc sobreviu intensament al treball de l’artista i, mentre l'Agustí Albors anava treballant-hi damunt, mai va perdre el seu protagonisme. Fins i tot després d'haver
acollit una geometria bàsica, plana, amb predomini del negre, que ocupa la
meitat superior de l'obra. Són figures geomètriques elementals, quadrats,
rectangles, cercles de colors també plans. De fet en tota l'obra a més del
blanc, només hi ha el negre i algun color primari: el vermell i el blau.
“Havia
començat a eliminar color i em vaig quedar amb els colors bàsics. Però dubtava.
Va ser l’Isabel Coll qui em va animar. Segueix Agustí que vas bé, em va dir. Encara segueixo anant”
Tornem, però, a les formes geomètriques: sembla
que hagin vingut flotant, aèries, i hagin triat lloc al seu gust posant-se
lentament al cap damunt d’una molt fina i precisa línia que defineix l’oval
d’un rostre femení.
Ho sembla però no, no és així. La composició, la
construcció geomètrica és el resultat d'una llarga meditació... i de molts
dubtes. "Em preocupa molt l'harmonia, l'equilibri de cada
cosa. És per això que treballo lentament. Aquest cercle de la dreta, per exemple,
m'ha costat molt situar-lo on és però així he aconseguit el contrapès de tot
aquesta part. Hi ha qui hi veurà un sol però només és un cercle que te una mida
i un pes precís a dins de l'obra". El misteri del pes i la mesura
del color.
A la meitat inferior, sota la geometria, el fi contorn
d’un rostre de dona, frontal, pla, reduït a la forma mínima. Tant que amb la
meitat de les faccions en tenim prou. “Diuen
que som simètrics però no és cert. Si prenem un retrat de qualsevol, el dividim
en dues meitats iguals i les comparem o les superposem, mai som iguals. El
mateix passa amb els arbres, els animals, els insectes. La simetria la tenim al
cap però a la naturalesa... Deu ser per això que ens atrau la simetria: perquè
estem acostumats a intuir-la des de ben petits”.
La idea de bellesa en te prou amb només mig rostre per
definir-se. Aquesta dona no ens perd de vista i si ens ha de seduir, en té prou
amb la mirada d'un únic ull, blau, i amb el vermell dels llavis i de l'ornament
que penja vertical de l'arracada.
Dona amb geometria o geometria i dona, tant se val,
però totes dues coses sorgides de la ment de l'artista. La natura és muda,
indiferent a l'ésser humà, segueix el seu camí inexorable. En canvi la bellesa
només és una idea que el ésser humà es va formant i a la que segueix donant-li
voltes. L'estètica, la bellesa,... Quin misteri, oi Agustí? Per què ens agrada
el que ens agrada? Li hem de dir bellesa o només gust?
"La gent em coneix bàsicament pel que he fet
durant tants anys a les portades de L'Eco per la Festa Major i a mi m'agrada
molt fer-ho. Però on veritablement sóc jo com a pintor és en això que faig aquí
i que poca gent veu. La Vinyet [Panyella] és qui m'ho va fer donar a conèixer
a l'exposició de fa 4 anys. Molta gent es va sorprendre. A alguns els va
agradar i a uns altres,... dons no tant, però... què hi farem!"
El discurs pictòric d'Agustí Albors és coherent i es
mou i evoluciona de manera també impalpable i inexorable. Mirant amb atenció
una obra del 2008 i una altra de l'any següent es veuen canvis, minúsculs,
gairebé imperceptibles. Per exemple, en un costat de la silueta d'un rostre o
del coll, allà l'Agustí Albors hi posa un suau toc d'ombra a la pell, de manera
que la imatge pren un punt de volum. Dons bé, el 2009 aquest toc
s'ha descompost en un mosaic de petits quadrats o rectangles en una gama
d'ocres de registres diferents. "Es que Klimt m'agrada molt i el
vaig deixar entrar una mica en els meus racons".
No li
agrada la consideració d'artista, “és una
paraula una mica pretensiosa,... visitant
qualsevol museu, davant d'una sola pinzellada de qualsevol dels mestres de la
pintura m'empetiteixo fins a desaparèixer. Jo només pinto per
transmetre emocions, per expressar sentiments, per jugar amb les formes i els
colors, per sentir i fer sentir aquesta petita capacitat de composar bellesa,
gust, equilibri, amor... intentar donar allò que porto dins i que només ho puc
fer amb el llapis i els pinzells”.
