Aquell cementiri de Montmartre que Rusiñol va pintar

En allò que, per comoditat s'anomena història de l'art però que a mi m'agradaria més referir-m'hi amb alguna expressió que no suggerís tant la idea de linealitat, es produeixen moments que em desperten un particular interès. Es tracta d'aquells en els que la manera de mirar durant un període de temps,  i de traduir aquesta mirada en obra d'art, ja serveix de poc i certs artistes comencen a tenir la certesa de la necessitat d'altres mirades; són moments en que es desperten noves certeses:  que la bellesa en que es basava fins aquell moment la pràctica de l'artista ja no és necessària ni desitjable; que l'art ha de significar quelcom més que plaer o judicis del gust establert fins el moment i que un canvi d'època s'està covant o ja s'ha produït . En definitiva, que l'art ja no serà mai més allò que era -mai es torna enrere en el temps- sense que es pugui està segur de quin és el lloc allà on es va.

Un d'aquests moments es produeix en les acaballes del s. XIX, un moment de gran ebullició artística precisament en el mateix moment on Europa comença ser conscient de la formidable capacitat tecnològica que s'està posant a la seva disposició. S'ha parlat i escrit abastament d'aquesta època amb el nom de "fi de segle" i que a mi m'agradaria nomenar-la també, i remarco el també, com a preludi de les avantguardes.

L'artista en el que a Catalunya es concreta més aquest neguit propi d'una època de canvi és Santiago Rusiñol. Ell sap que ja no es pot mirar el món com fins ara sinó que una altra mirada és necessària. Des dels seus inicis com a pintor la dirigeix cap a les zones perifèriques de la ciutat, de la societat i de la vida. I alguns d'aquests marges urbans són, per exemple, entre d'altres, Montjuïc a Barcelona o Montmartre a París.

Rusiñol es conscient de que la concepció tradicional de la bellesa com a sinònim de la veritat, és a dir, de la natura, és una idea del passat i que, malgrat el seu rebuig dels efectes del canvi tecnològic i social sobre la ciutat i el camp, a partir d'ara la bellesa s'ha de buscar en els marges.Allà on la ciutat encara no és del tot ciutat però d'on la natura ja s'ha enretirat; on la modernitat genera marginalitat i lletjor i el món tradicional ja no existeix sinó és en forma de melancolia i nostàlgia. El cementiri de Montmartre és una de les obres en la que tot això es reflecteix de manera molt clara.

Rusiñol descriu la zona del que ell anomena el cementiri de Montmartre en el seu recull d'articles Desde el molino. Parla de la paradoxal convivència de “la agitación de la vida y el sueño de la nada”, tot descrivint moviment de vehicles, carros i treballadors que omplen el carrer que condueix al pont de ferro que connecta la plaça Clichy amb el carrer Clignancourt (carrer de Clairencourt, en realitat?). Al fons, el fum de les fàbriques es confon amb l'atmosfera bromosa de la ciutat i tot això a l'altra banda del mur del cementiri de Montmartre.

Però no és exactament això el que veiem en la pintura. Ni moviment, ni agitació, ni vehicles..: només, en primer terme, un pati descurat, amb el ferm de terra polsegosa i amb runa amuntegada en un racó, un carretó mig abandonat i unes barraques d'una humilitat amb un peu a la misèria mentre unes poques siluetes fosques caminen anònimes a la vora de la paret del cementiri que és precisament l'únic lloc de la pintura on l'ordre natural es conserva intacte: arbres, tombes i panteons que es deixen veure per damunt de la tàpia. I en primer terme una connexió subtil i un homenatge de l'artista que comença a un mestre consagrat: la coberta a dues aigües del panteó que s'entreveu just davant dels nostres ulls pertany a la família del pintor Edgar Degas, encara viu quan Rusiñol pinta aquest quadre.

 Així doncs, per a quin tipus d'espectador està pintant Rusiñol aquesta obra i tantes altres com aquesta? Qui ha de voler penjar a casa seva i mostrar a les seves amistats uns quadres com el del Cementiri de Montmartre -repeteixo: que no és únic ni molt menys - en els que es representa l'estranya convivència de la mort amb tot allò que compta poc o gens, restes que van quedant a un costat mentre el món va transformant-se acceleradament?

Però, en el meu entendre, la desolació del paisatge urbà que Rusiñol ens mostra no és la clau principal de tot el quadre. Ho és mes el punt des d'on  es situa la mirada del pintor: aparentment una finestra d’un edifici veí, una perspectiva aèria que Santiago Rusiñol utilitza per mostrar-nos el cementiri des d'una alçada que no em sembla massa versemblant -compareu sinó altures dels edificis llunyans. És aquest un punt de vista que Rusiñol utilitza freqüentment i que li permet prendre l'adequada distància, situant-se en la posició i amb la mirada del àngel redemptor que uneix en un mateix destí a vius i morts.