Les parets estaven cobertes de teles...,
les seves espirals i taques de color
semblaven inacabades, potser
inacabables...
Eren com contusions serioses i ferides
obertes.
Ross Mac Donald, L’home soterrat
Una bona manera -no la única- de
començar una visita a l’exposició d’Erró
de la Fundació Stämpfli a Sitges, podria
ser, abans de baixar a la sala 2 on es troben les obres més importants, fer un
cop d’ull a la sala 3, la més petita, situada a la dreta de l’entrada.
Un cop allà ens hauríem de
dirigir cap a la tela de la paret del fons: un oli en el que uns artistes
d’aspecte sorprenent, entre la màquina i la paleontologia, elaboren en sèrie
unes turmentades pintures abstractes. Examinant-les de prop ens és fàcil reconèixer
estils semblants als de Jackson Pollock, de Hans Hartung, de Georges Mathieu i
d’altres. Artistes i pintures assimilades clarament a l’abstracció que va
sorgir als Estats Units i a Europa després de la II Guerra Mundial.
Abstracció lírica, expressionisme
abstracte, informalisme,... van ser alguns dels noms que la crítica
de finals dels 40 i dels 50 va crear per a designar aquests artistes. O bé els
va agrupar d’una manera més artificial amb els noms de Escola de París o Escola de
Nova York. És justament aquesta denominació a la que al·ludeix el satíric
títol de la pintura d’Erró: L’Escola de New-Par-Yorkis. I crec que
no està malament començar la visita per aquesta pintura perquè em sembla una
mena d’anti-manifest artístic del
pintor islandès. Com si digués: “aquí teniu justament tot allò que no vull fer”.
Res de pintura íntima, subjectiva, individual, on mostrar les “contusions serioses i les ferides obertes”
de l’ànima de l’artista i que tan bé descriu el paràgraf de la novel·leta de
Ross Mac Donald que obre aquest article, un clàssic de la novel·la negra
americana de després de la II Guerra Mundial.
*****
De fet, tots aquells moviments
que es van iniciar en la primera dècada del s. XX i que coneixem com avantguardes, van quedar molt malferits
per la I Guerra Mundial. El tret de gràcia va venir de les turbulències
d’entreguerres i, ja definitivament, de la II Guerra Mundial i les seves
atrocitats.
Avui, amb la perspectiva dels
prop de 60 anys que han passat des d’aquells moments, és molt clar que aquella abstracció
dels anys 50 del segle XX, va ser una mena de cant del cigne de les avantguardes, brillant en el cas d’alguns
dels seus protagonistes i molt tediós en la major part d’epígons i imitadors posteriors
que vivien -i alguns encara viuen- en el neguit i la incomoditat íntima de la constant presència dels enutjosos
objectes reals que s’interposaven entre el seu “jo” íntim i el seu art.
Aquesta era una qüestió que en
els anys 60 van resoldre ràpidament unes noves generacions d’artistes que,
aviat, sota diverses denominacions com pop-art,
nous realistes, minimalistes, conceptuals
i altres, varen signar el certificat de defunció de les avantguardes. I un
d’aquests grups va ser la Figuration Narrative que forma el
principal nucli de la col·lecció de la Fundació
Stämpfli i, entre ells, l’artista que ens ocupa: Erró
*****
La fi de les avantguardes va ser la
fi dels valors centrals de la modernitat.
En primer lloc, del valor de
lo nou i de l'originalitat. Per a l'avantguarda la veritable obra
d'art -amb l’artista exercint el paper heroic del creador genial- havia de ser nova, original, desvinculada totalment de tot allò que
s’havia fet fins el moment.
El segon valor que es va liquidar va ser la ferma creença en la plena autonomia
de l'art.
Aquests i altres trets definitoris de l'avantguarda es van convertir ràpidament en valors del passat que no donaven ni fred ni calor als joves
artistes que, a principi dels 60, s'estaven obrint camí de manera descarada en
l’escenari artístic occidental.
De manera que, en aquell moment
en que la societat es comença a saturar de tota mena d’objectes produïts en
massa i destinats a una societat àvida de consumir, molts artistes es dediquen
a una variant del que avui anomenem reciclatge i troben "lo nou" a
través d’un simple acte d'apropiació, “revisitant” materials ja “usats” o, fins
i tot “creats” per algú altre que fins i tot, pot ser un altre artista.
És aquí on hem de situar Erró: en el seu ús dels medis de comunicació de masses on troba imatges
-milers de imatges- recollides principalment del còmic, de les revistes
il·lustrades; en la seva aspiració a esborrar les fronteres entre "l'alta" i "la
baixa" cultura; en el seu interès en els nous mites de lo quotidià; en la
seva obra que ressuscita, a la seva irònica manera, la pintura històrica com a
gènere que l’avantguarda havia abandonat -pensem en les sèries polítiques, La volta al món de Mao, Polònia, Hitler,...
i que no renuncia a la politització i la dimensió sociològica de l’art durant gran
part del s. XX. Tot això incorporant la ironia i la sàtira, el humor i, si cal,
la ganyota.
Totes aquestes característiques de l’obra d’Erró són les mateixes que defineixen la postmodernitat, que dóna fe de la crisi de la idea de progrés, tot jugant amb el
retorn a l’ús de l’al·legoria i amb l’activació de la memòria de l’espectador per establir
noves relacions entre les imatges i així fer-lo còmplice de l’artista[1].
I, sense oblidar el que per Erró és tan important: no deixar mai de ser pintor, fent
servir la tradicional pintura a l’oli i adoptant, al mateix temps, com a mètode
preparatori, una de les tècniques més avantguardista
històricament parlant: el “collage”[2].
Crec que és en aquesta
posició on Erró es va situar des
d’un començament: una posició lliure, crítica, vital, convençut que l’espurna
de la bellesa salta allà on diverses formes, nascudes ben lluny una de l’altra,
es troben per primera vegada.
[1] Aquesta postura és rebuda
tant amb entusiasme com amb terribles crítiques. En el terreny d’un medi ben
popular com és el cine, pensem en una figura com Tarantino, que no se’n està de
reivindicar les pel·lícules de sèrie B dels anys 60 a 80 com la base de la seva
obra.
[2]
Que aquest any “compleix” 100 anys: Picasso, Natura morta amb cadira, 1912
