De gran vull ser pintora.
Anna Monzó. S’ha inaugurat una exhaustiva
exposició retrospectiva a l’Edifici Miramar. No coneixia la seva obra, ni havia
vist mai res del que ella ha fet durant més de vint anys, fins a la inauguració
del dissabte passat. No és una “artista
local”. No existeix l’artista local, de la mateixa manera que no existeix el
científic local o el metge local. S’és artista, científic o metge a seques o no
se’n és. L’Anna Monzó ho és. Si el que fa i farà tindrà més o menys importància
ja ho dirà el temps però la seva obra conté la petita llavor de misteri
necessària i que fa que alguna obra de les que he vist se m’apareixen per
sorpresa en el pensament de tant en tant.
Tot llenguatge d’arrel expressionista, com el seu, és
inevitablement autobiogràfic. Però “no hi
altra ‘biografia’ que la de les obres”
escriu en algun lloc Ángel González, i moltes vegades la primera època d’un
artista, per llarga que sigui, no pot evitar precisament tot el contrari: a
l’autor se li fa impossible pensar que es puguin fer altres obres que la ‘biografia’. Vaig tenir la impressió
d’estar davant del fulls d’un diari personal o d’un carnet de notes en gran
format exposat sense censura a la mirada, sempre morbosa, de l’espectador.
Existeix un conte oriental, no sé si xinès o japonès, en el
que un pintor mostra als seus amics la seva obra més recent. La pintura
representava un bosc, un riu i al seu costat un caminet que s’endinsa en el
fullatge fins a desembocar en la porta oberta d’una caseta. Quan després de
contemplar l’obra, els amics es tomben cap el pintor, aquest havia desaparegut
en el quadre. Caminava pel senderol fins arribar a la porta; allà es va tombar,
va somriure i va desaparèixer en l’interior.
El que aquest conte m’explica és que en algun moment del
viatge personal, l’artista ha de sentir que, ‘netejat’ de si mateix, pot abandonar
la seva ‘biografia’ per iniciar aquella obra que li permetrà bastir la seva
pròpia caseta per poder sortir-ne i entrar-hi a voluntat.
Ja ha passat el
Carnaval. Però el
temps, que fuig desbocat cap endavant, comprimeix tot el volum del passat en la
plana superfície d’un full prim.
Ja no recordeu que fa ben pocs dies tornaveu a parlar de revisar el vostre
Carnaval, i ho lligàveu amb l’eterna discussió sobre el tipus de turisme i de
model econòmic que Sitges necessita’.
Qui així em parla és el meu amic Celestí que de tant en tant
em visita a mitja tarda; caminem junts pel passeig fins la riera de Terramar i
tornem. Quan inicio tímidament un comentari sobre el tema que acaba d’encetar,
em dedica un discurs que només en part aconsegueixo reproduir:
‘heu de pensar que els
que de debò manen a la vostra ciutat, com totes les altres, ja fa temps que han
decidit el tipus de model econòmic que els convé. A més, tu que et dediques a l’art,
no veus que el carnaval que feu a Sitges no és res més que una representació
hiperrealista de tot l’estiu en dues nits? Què us desagrada? Que vingui molta
més gent de la que cal i no sempre la millor? Que els carrers quedin plens de
brutícia i pixarades? Que les disfresses són totes massa iguals, amb poques
excepcions? Què tot és massa fals, plomalls, lluentons i sobre tot la pseudo música
brasilera? Que les carrosses passegen centenars de vasos de plàstic perquè ballar
fa molta set? Em sembla que oblideu que tots ens disfressem d’allò que som. Tot
això del que us queixeu, qui mana de debò voldria que passés durant tot l’any’.
I acaba: ‘A tu on t’agrada més anar, a Lloret o la
Toscana?, a Salou o a la Provença?’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada