Els canvis de paradigma o de model social, econòmic i cultural han estat
històricament lents, difícils de percebre i encara més de predir amb
anticipació. Tot un conjunt de símptomes fan creure avui que l’actual model
basat en el creixement sostingut i perpetu, difícilment es pot mantenir massa
més temps. La degradació mediambiental, l’exhauriment de recursos del planeta o
la condemna a la pobresa, la fam i l’analfabetisme de centenars de milions de
persones són alguns dels senyals més greus.
Hem entrat doncs, en una crisi global?, som en el inici d’un gran
canvi? Té l’art un paper a jugar?, i si
és així, quin? Aquest era el tema bàsic de fons de la recent documenta on un important grup d’experts
i investigadors en diversos àmbits de la ciència, de la filosofia, de les
humanitats, a més dels artistes seleccionats per participar-hi, van ser
convocats a Kassel. Es tractava de generar durant 100 dies, activitats,
accions, reflexions i debats sobre els temes esmentats i donar forma a les
idees que allà es van desenvolupar acompanyant a les obres que els 180 artistes
aproximadament, van presentar durant els més de tres mesos que va durar
l’esdeveniment.
Una declaració d’intencions venia donada per l’obra Public Smog (Contaminació pública) de la nord-americana Amy Balkin que en una sala del Museu
Fridericianum va recobrir les parets amb les sol·licituds -i les corresponents
respostes- que la pròpia documenta va fer arribar als governs de tots els
Estats del món demanant el seu suport al projecte de declaració de l’atmosfera
terrestre com a Patrimoni Mundial de la
Humanitat per part de l’Unesco i a comprometre’s en la seva defensa i
preservació.
Ni puc ni vull fer aquí cap llista d’artistes o d’obres destacables. Seria
inacabable i una pretensió inútil en un article com aquest. En citaré algun
però recomano als interessats a passejar, no només per la web de l’exposició, http://d13.documenta.de, sinó també a entrar
en els buscadors de vídeos i d’imatges -YouTube al capdavant.
dOCUMENTA(13) va partir de la consideració de que tots els éssers vius -entre
els quals els humans- però també els objectes inanimats, són llavors portadores
de memòria, de coneixement i d’experiència de tot allò que el món ha fet i ha
viscut, ni que fos a contracor. El tema de la història i la memòria com
elements imprescindibles per a mirar cap el futur, està present en moltes de
les obres exhibides. En són exemples destacats les impactants instal·lacions,
en el gran parc Karlsaue, del francès Pierre
Huyghe -amb una obra sense títol- i dels canadencs Janet Cardiff & Georges
Bures Miller.
L’obra de Huyghe ocupa una ampla
superfície de vegetació situada en l’àrea de compostatge del parc. Està formada
per elements i espais de diferents orígens, estesos uns al costat dels altres
sense ordre cronològic ni signe del seu origen. Restes de materials de
construcció, plantes, persones, animals -un rusc d’abelles que envolta el cap
d’una escultura neoclàssica pol·linitzant l’entorn, un gos... Tots ells
abandonats a l’atzar de la seva adaptació. Diu l’artista: “el conjunt d’operacions que es produeixen
entre ells no té guió: antagonismes i associacions, hospitalitat i
hostilitat,... moviments i processos però no coreografia,... L’existència d’un
sistema és incert, els papers no estan distribuïts, no hi ha organització, ni
representació, ni exhibició...” És a dir, un microcosmos complet, un procés
incessant, sense final, com la vida.
La parella Cardiff /Bures Miller
va presentar dues obres; una, en el parc, titulada Forest (for a thousand years) [El bosc (durant un miler d’anys)]. En
una clariana d‘un bosc, els espectadors eren convidats a viure en silenci un impressionant
continu de sons de gran realisme; durant uns vint minuts, com en un somni, assistien
a escenes que no veien però que sentien. Sonoritats de maquinària treballant, d’arbres
tallats desplomant-se, d’un bombardeig llunyà, el xoc d’espases lluitant, un
cor de veus angelicals acostant-se i allunyant-se sense deixar de cantar, les
veus dels jocs d’uns infants darrera dels matolls propers. Com diu el catàleg,
“els anys van passant en pocs segons i el
bosc canvia i canvia”.
L’altre obra es presentava en l’antiga estació de tren, històric cor de la
ciutat des de on, entre altres fets, van partir als camps de concentració els jueus
deportats de Kassel. Es titula Passeig en
video per l’Antiga Estació. Guiats per la imatge i la veu contingudes en un
iPod personal que es posava a la seva disposició, els espectadors havien de fer
un itinerari pel vestíbul i les andanes de l’estació, passejant pel mateix recorregut que
podien veure a la pantalla del dispositiu on es desenvolupaven escenes filmades
anteriorment, tot escoltant el comentari de la veu que els conduïa. D’aquesta
manera, portats de la ma de la tecnologia, es produïa una desconcertant confusió
de la percepció entre filmació i passejada, entre el passat i el present.
No vull deixar d’esmentar les obres d’alguns artistes, com la del sud-africà
William KENTRIDGE i el seu
audiovisual El rebuig del temps; la Bastida, del nord-americà Sam DURANT, una construcció aixecada en
mig del parc i que, semblant a un àrea d’entreteniment i jocs, feta en realitat
amb les estructures de fusta de les forques usades en execucions -entre 1859 i
el 2006- amb significat històric pels EEUU, tant polític com social, dins dels
EEUU com a fora d’ells: un exemple, Saddam Hussein.
No deixeu de buscar informació i imatges de les obres d’un home
extraordinari, Korbinian AIGNER.
Pastor protestant, jardiner aficionat, va dedicar tota la seva vida a l’estudi
i el conreu dels pomers. Va pintar uns 900 exemplars de pomes en aquarel·les de la mida d’una postal, va
crear noves espècies de pomers, quatre de les quals al camp de Dachau on va ser
deportat per la seva actitud contrària al nazisme -es negava fins i tot a
batejar cap nen amb el nom d’Adolf. Més de 300 dels seus sorprenents i
meticulosos dibuixos amb les corresponents fitxes s’exposaven al Museu
Fridericianum.
I tants altres artistes del moment present com Brian JUNGEN, Jimmy DURHAM, Tamás St. TURBA, Llyn FOULKES o Giuseppe PENONE, i també del passat: Giorgio MORANDI -“no hi ha res més abstracte que la realitat”- Antoni CUMELLA i la seva essencial ceràmica o els tapissos de la
noruega Hanna RYGGEN, entre d’altres.
No vull tancar aquestes ratlles sense uns últims posicionaments. A
l’habitual crítica adversa a l’art social o polític cal recordar que des dels
afusellaments que Goya va pintar, l’art ha anat considerant com a territori de
la seva investigació qualsevol tema. L’art de tota època parla de qui el fa
però, sobre tot, parla del seu temps i del seu moment.
Els éssers vius no només som una llavor, som també sensors, antenes que
rebem informació i la portem a desxifrar-la amb el codis propis de cada espècie
i que condueixen a la renovació de l’eina, que sempre de manera incompleta,
busca entendre la realitat: el llenguatge, els llenguatges, el més lliure dels
quals és l’art.
L’art és un procediment investigador, i el seu objecte d’investigació, no
és altre que el mateix de la ciència: la realitat del món. L’objectiu de les
pràctiques artístiques és treure a la llum la interacció d’objectes i idees per
renovar i ampliar els seus llenguatges.
Però éssers i objectes, matèria primera de l’artista, tenen vida pròpia,
interactuen entre ells i amb nosaltres i, com escriu Claudio Magris, en el seu comentari a la Carta de Lord Chandos de Hofmannsthal, “tenen exigències amagades, que fan niu darrere
la seva façana i sota la seva superfície, i és la intuïció d’aquesta segona, o
tercera, o quarta realitat, allò que posa fora de joc les possibilitats del
llenguatge” però, afegeixo, fent necessària la perpetua recerca de
l’artista.
