El temps ni s’atura ni fa
marxa enrere.
S’ha pogut visitar en aquestes
darreres setmanes a la Galeria ProjecteSD
del Passatge Mercader de Barcelona, una interessant exposició formada per una
única obra del ja veterà artista alemany Hans-Peter
Feldmann (Düsseldorf, 1941) anomenada Stamps
with paintings. La instal·lació consisteix en 150 segells postals que
reprodueixen pintures famoses d’artistes de totes les èpoques des del
Renaixement fins el s. XX. Hi trobem, a tall d’exemple, obres de Rembrandt, de
Goya, dels expressionistes alemanys, de Modigliani o Picasso entre molts
altres. El
motiu comú en aquest minúscul museu imaginari és la representació del nu
femení a través del temps.
Presentats aïlladament en
petits marcs de cartró alineats damunt d’un estret i auster prestatge corregut
que rodeja tota la galeria, obliga a l’espectador a acostar-se i situar el ulls
a pocs centímetres de cada imatge. Aquesta proximitat ressalta el seu atractiu
cromàtic però al mateix temps se’ns obre pas la consciència d’una obsolescència
doble. En primer lloc la més òbvia, la d’un objecte, el segell, abans
semi-preciós i avui pràcticament en desús. Immediatament la d’un concepte de
bellesa i un sistema de valors artístics considerat intemporal i etern però que
ja fa temps que ha deixat de ser ni reflexió ni expressió del món actual.
Des de fa unes dècades l’art –del
que alguns opinen que va per davant de la vida- ha deixat enrere la modernitat
i els seus valors. Els artistes posteriors a la dècada dels 60 del s. XX van deixar de
considerar les pràctiques artístiques com a una nova religió laica basada en el
culte a l’original, a lo nou, com a única garantia de la realització d’un somni
batejat amb el nom de progrés; també van abandonar la vella figura autoritària
de l’artista, el geni creador que es comunicava amb l’Absolut en el paradís de
l’Art, autònom i intemporal. Exemple paradigmàtic d'aquesta convicció ho van ser els coneguts
versos de Baudelaire a Les
flors del Mal on exaltava lo nou com allò que donava sentit a la vida
de l’artista,
"Plonger
au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe? / Au fond de l'Inconnu pour
trouver du nouveau!",
[“Enfonsar-se al fons de l’abisme, de l’Infern
o del Cel, tant se val! / Fins el fons de lo Desconegut per a trobar lo nou”],
Avui ressonen però com una
lletania càndida i antiga quan es fa difícil vincular les
necessitats del present amb el vell concepte del progrés, massa associat a les
diverses formes de barbàrie, grans o petites, que han caracteritzat el s. XX i
als seus continuadors. D'aquí la actualitat permanent i
la constant referència durant els últims 30 anys a Walter Benjamin i a la seva mirada al·legòrica a les runes del
progrés del món. L'àngel de la història, recordem-ho, avança d'esquenes
contemplant la destrucció que ha anat deixant el vendaval del progrés.
Aquesta és una idea que permet
aproximar-se al treball de certs artistes quan fan seves determinades creacions del passat que altres van materialitzar prèviament i que ara
es converteixen en un acte de reflexió sobre “lo vell”. No amb la pretensió de
descobrir "lo nou" i presentar-lo com a talismà, sinó la d’explorar els
resultats de l’esgotament i la inutilitat de mantenir
artificialment en vida allò que ja va jugar el seu paper en el passat.
Als ulls i a la ment del ciutadà d’avui es va fent visible la impotència d’una manera de pensar el món en
termes nostàlgics i melancòlics en els que la història i la memòria deixen de
ser vehicles de transformació del pensament i de la vida per convertir-se en exercicis
estèrils i contemplatius.
[Publicat a l'ECO de Sitges el 7 de març de 2014]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada