ERRÓ. Art i profecia

La riquesa de les societats en les que domina

el mode de producció capitalista es presenta

 com una immensa acumulació de mercaderies.

 Karl Marx, El Capital, Llibre Primer

El final de la II Guerra Mundial va significar una radical divisió del món en dos blocs excloents, dos models polítics, econòmics i socials radicalment enfrontats en el que es va conèixer amb el nom de Guerra Freda. En els anys 50 i 60, aquesta oposició entre capitalisme i socialisme també es manifestava amb profundes tensions en l’interior de les societats occidentals. Poden servir com exemples en el terreny polític, al voltant de 1960, el rebuig a les guerres colonials com la d’Algèria a França, el temor a l’holocaust nuclear al que el món es va veure abocat durant la crisi dels míssils a Cuba i l’atracció pel maoisme de sectors universitaris, obrers i intel·lectuals europeus com alternativa al comunisme ortodox de l’URSS. Paral·lelament aquests posicionaments polítics convergien amb altres de tipus social com la lluita contra el racisme, l’emancipació de la dona o la revolució sexual: en definitiva, un aire de revolta juvenil amb aspiracions de canviar el món.

En l’occident, el capitalisme de producció i acumulació de mercaderies al que Marx es referia en la 2a meitat del s. XIX, es va transformar, en la dècada dels 50 i principi dels 60 del s. XX, en un capitalisme de consum creixent,  sense aturador, abocat a generar cada vegada més i més objectes condemnats a la obsolescència. I amb els objectes, s’ha anat precipitant de manera incessant sobre els individus un abassegador diluvi d’imatges provinents de la publicitat, de les il·lustracions, del cinema, del còmic i de tota mena de font que, al seu torn, s’han convertit elles mateixes en objecte de consum.

*****

Quan en l’any 1966, la influent crítica d’art nord-americana Lucy Lippard escrivia sobre el Pop Art americà, va creure necessari referir-se a l'exposició que l’any 1961 s’havia presentat a la March Gallery de Nova York. En ella es presentaven en societat un grup de joves artistes, encapçalats per Boris Lurie i Sam Goodman entre d’altres, que es van qualificar com a membres d’un moviment anomenat No!Art. En contrast amb el Pop Art -que en aquells moments era presentat com l’expressió de lo popular i avui sabem que era justament tot el contrari: la seva ocultació-, Lippard destacava la sàtira política i la protesta social present en les obres dels artistes No! que palesava la seva angoixa, fúria i excitació -“they are anguished, angry and cool”- mentre que definia els Pop com a distants, segurs de sí i freds -“detached, assured and cold”. Poques línies més endavant citava la influència sobre l’art No! d’alguns dels artistes europeus que com “Erró i Jean-Jacques Lebel” buscaven també  “la commoció i el cos a cos” amb l’espectador.

En aquell mateix any, 1961, a la Galleria del Naviglio i a la Galleria Brera de Milà es va exposar el Gran Quadre Antifeixista, una obra col·lectiva pintada el 1960 per Erró, Lebel amb Antonio Recalcati (tots tres presents amb obres a la Fundació Stämpfli), Enrico Baj, Roberto Crippa i Gianni Dova. Poc temps més tard, el 1964, l’exposició Mythologies quotidiennes, en el Museu d’Art Modern de París, presentava un grup de joves artistes impulsors d’un projecte que combinava la figuració amb la crítica política i social utilitzant elements formals propis de la naixent cultura de masses. Aquest moviment es va conèixer amb el nom de Figuration Narrative i allà  trobem, entre d’altres -com el propi Stämpfli-, i amb un paper destacat al nostre protagonista: Erró.

*****

En l’exposició d’Erró, de la que és comissària Marie-Claire Uberquoi i que des del 28 d’abril es pot veure a la Fundació Stämpfli, ens trobem davant d’un artista que des dels anys 60 mai ha renunciat a la força política de les imatges. En les seves obres s'acumulen personatges de la mateixa manera que en el món s'acumulen objectes, s'amunteguen deixalles i un incessant cabdal d'imatges sobresatura la percepció de qualsevol tipus d’espectador.

 L'estètica d'Erró és l’estètica del cartell de propaganda política, del còmic i dels dibuixos animats. Els protagonistes són éssers fantàstics, trets de la ciència-ficció, dels superherois, amb dones de físic agressiu i sexualitat exuberant. Imatges, doncs, que són la representació d’altres imatges en un art visualment cridaner i atractiu. Però darrera la mirada d’Erró, entre la sàtira, la provocació i el desvergonyiment, hi ha una mirada profundament crítica, que presenta un art deshumanitzat en un món en el que els éssers humans no hi apareixen sinó és en forma de caricatura i estereotip. Imatges que expliciten la dificultat de la connexió de l'art amb les masses sinó és a través de figures extretes dels mitjans de comunicació, imatges moltes vegades sense arrels, però que formen part del patrimoni visual de l'habitant de les grans ciutats.

 Va escriure André Breton que les obres d’art “parlen del present amb reflexes del futur”. La mirada d'Erró sembla haver anat anticipant, a llarg de la seva trajectòria, escenaris i paisatges socials del nostre futur immediat. En són un exemple les sèries xineses que anticipen la presència de Mao Zedong i els seus hereus arreu del món. Les imatges d’Erró transmeten el seu vitalisme personal però probablement no són altre cosa que el reflex del vitalisme apocalíptic d’un profeta.