De vegades algú em pregunta...

Aquest és un petit escrit que serà publicat en el proper número de la revista On Cultura Oci Tendències editada des de Sitges. Si voleu connectar-hi cliqueu a  http://www.oncultura.com/

De vegades algú em pregunta...

De vegades algú em pregunta quina és la meva professió. Quan responc que em dedico a la Història de l’Art, sense més precisions, automàticament es dibuixa en el meu interlocutor un somriure còmplice acompanyat d’algun comentari que barreja admiració i enveja al imaginar-me perpètuament rodejat de Bellesa. La major part de les vegades acostumo a desviar la conversa cap a qüestions més generals però algun cop, distretament, afegeixo que em dedico en especial  a l’art contemporani. Invariablement aquell somriure vira cap a una certa compunció, a mig camí entre la condolença i la resignació: “jo, la veritat és que l’art contemporani...m’interessa, no et pensis però... em costa una mica, saps?”. Això, com a mínim. Fins i tot, en certa vegada un alt càrrec d’una molt important institució cultural de Catalunya, simpatiquíssim d’altra banda, em  va despatxar la qüestió en tres segons, titllant de farsa tot l’art dels últims 100 anys i d’estafadors i fracassats a tothom que hi tenia alguna relació directa i indirecta. I és clar que no estic parlant de persones amb poca formació intel·lectual sinó també de gent amb un cert nivell cultural.

Comentar el perquè de tot això necessitaria de més espai i de consideracions potser massa extenses. És un fet que l’art més figuratiu de finals del s. XIX i primera part del XX, resulta als ulls del ciutadà d’avui, un art més amable, un art amb el que es pot establir una certa intimitat, mentre que amb allò que s’anomena art contemporani això és més difícil, més incòmode, potser perquè no ens agrada tant enfrontar-nos a obres que parlen del nostre món o de nosaltres mateixos. En definitiva, ens agradem més reflectits en el mirall en el que es mirava Claude Monet o Santiago Rusiñol, per posar dos paradigmes, que en el mirall que els artistes d’avui ens posen davant els ulls.

 Bé, doncs ara, a la Fundació Stämpfli-Art Contemporani de Sitges s’ha inaugurat una exposició antològica d’Erró, que pot ajudar a entrar, ni que sigui lateralment en aquest món de “l’art contemporani”.

Ja sabem que ser important i ser interessant no és la mateixa cosa. Erró no només és un important artista internacional sinó que és, a més, molt interessant. Les seves imatges conserven el dinamisme i la frescor captats de les fonts en que veu: la cultura popular en diverses de les seves facetes.

Però crec, a més, que Erró és una molt bona via d’accés a l’art de l’ultima part del s. XX i principi del XXI per a tots aquells als que aquesta fase de l’art els resulta més opac.

Sembla ser que aquesta només és la primera activitat temporal de la Fundació Stämpfli. De ben segur que serà seguida d’altres mostres antològiques d’artistes de la Fundació i d’altres activitats. Aquesta és la seva voluntat i la del Consorci del Patrimoni de Sitges. És bo no conformar-se en ser només dipositaris d’una col·lecció exposada sinó obrir  l’art a sectors més amples de la població i connectar-lo amb el públic per mirar d’aconseguir fer veure quines relacions podem trobar entre l’art actual i la vida.