"I això,.. què significa?" és una pregunta que, davant una obra d'art, sobre tot si és contemporània, ha de sentir una i altre vegada aquell que, per professió o per dedicació, és considerat algú que hi entén. Com si l'art, el contemporani o el de tota època, fos una mena d'enigma en forma d'endevinalla que demana una resposta oral nítida. Imitant un vell acudit del que només recordo el final, com si s'hagués de respondre "La gallina!"
L'obra d'art, qualsevol que sigui el seu suport, és un artefacte que sorgeix de la relació profunda, personal, íntima, de l'artista amb el món. Ja que aquesta relació pertany a un àmbit mental profund, i no del tot conscient, de l'artista, a la que com espectadors només podem accedir parcialment i sempre amb dificultat, el nostre paper en front de l'obra vindrà definit per la nostra capacitat d'identificar a quina regió d'aquell món ens remet; per què l'autor el vincula a determinats materials, formes, suports,... avançant en una reflexió personal, tan íntima com ho va fer el creador quan avançava en el procés de donar dimensió i forma a la seva obra.
Això vol dir que l'espectador refa de nou l'obra d'art, amb la seva percepció, amb el seu bagatge personal d'experiències i d'opinions, creant un procés d'establiment de relacions, tampoc plenament conscients. Quin és el resultat? Reflexió, coneixement de lo real? És necessari que hi hagi un resultat? En realitat no. Des de l'últim quart del s. XIX, l'art, la poètica, te molt clar que no te res a veure amb la revelació de veritats ni de desvetllar vels a la saviesa. Ni tan sols la ciència ja ho pretén.
Però tot i així, moltes persones, molt cultes fins i tot, continuen malfiant-se de l'art contemporani temoroses de ser víctimes d'un gran engany, d'una farsa. Per què? Ja seguirem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada