AGUSTÍ ALBORS. Un matí de juliol al seu estudi

A Sitges, a  l'estudi de l'Agustí Albors un matí de juliol. Lluminós, petit, atapeït d'obres, de materials, llibres i carpetes...  En això, la majoria d'artistes s'assemblen, tots són com un gas que ocupa tot l'espai de que disposen.

El sol és fort i reverbera en una blanca paret de l'altra banda del carrer. L'Agustí ajusta una persiana per acabar amb un molest enlluernament.

La mirada se me'n va cap a un Crist, vell, petit, penjat a la paret, mig camuflat entre companys de destí, amb erosions i nafres del temps, descarregat del pes de la creu ja fa molts anys. Quan la curiositat m'empeny a mirar-lo de prop, m'adono que no té braç esquerre,... millor dit, sí que en té, només que pintat a la paret, pròtesi de color que en la mitja distància te'l fa veure complet.

Des d’un cavallet ens contempla una de les seves obres més recents. “Ja l’he deixada...no la vull tocar més. Encara la faria malbé del tot”. Es tracta d’un rectangle vertical, de fusta, recobert d’una preparació blanca, ben blanca, “ja em ve preparada així, m’ho fa l’amic B.” Aquest blanc sobreviu intensament al treball de l’artista i, mentre l'Agustí Albors anava treballant-hi damunt, mai va perdre el seu protagonisme. Fins i tot després d'haver acollit una geometria bàsica, plana, amb predomini del negre, que ocupa la meitat superior de l'obra. Són figures geomètriques elementals, quadrats, rectangles, cercles de colors també plans. De fet en tota l'obra a més del blanc, només hi ha el negre i algun color primari: el vermell i el blau.

“Havia començat a eliminar color i em vaig quedar amb els colors bàsics. Però dubtava. Va ser l’Isabel Coll qui em va animar. Segueix Agustí que vas bé, em va dir. Encara segueixo anant”

Tornem, però, a les formes  geomètriques: sembla que hagin vingut flotant, aèries, i hagin triat lloc al seu gust posant-se lentament al cap damunt d’una molt fina i precisa línia que defineix l’oval d’un rostre femení.

Ho sembla però no, no és així. La composició, la construcció geomètrica és el resultat d'una llarga meditació... i de molts dubtes. "Em preocupa molt l'harmonia, l'equilibri de cada cosa. És per això que treballo lentament. Aquest cercle de la dreta, per exemple, m'ha costat molt situar-lo on és però així he aconseguit el contrapès de tot aquesta part. Hi ha qui hi veurà un sol però només és un cercle que te una mida i un pes precís a dins de l'obra". El misteri del pes i la mesura del color.

A la meitat inferior, sota la geometria, el fi contorn d’un rostre de dona, frontal, pla, reduït a la forma mínima. Tant que amb la meitat de les faccions en tenim prou. “Diuen que som simètrics però no és cert. Si prenem un retrat de qualsevol, el dividim en dues meitats iguals i les comparem o les superposem, mai som iguals. El mateix passa amb els arbres, els animals, els insectes. La simetria la tenim al cap però a la naturalesa... Deu ser per això que ens atrau la simetria: perquè estem acostumats a intuir-la des de ben petits”.

La idea de bellesa en te prou amb només mig rostre per definir-se. Aquesta dona no ens perd de vista i si ens ha de seduir, en té prou amb la mirada d'un únic ull, blau, i amb el vermell dels llavis i de l'ornament que penja vertical de l'arracada.

Dona amb geometria o geometria i dona, tant se val, però totes dues coses sorgides de la ment de l'artista. La natura és muda, indiferent a l'ésser humà, segueix el seu camí inexorable. En canvi la bellesa només és una idea que el ésser humà es va formant i a la que segueix donant-li voltes. L'estètica, la bellesa,... Quin misteri, oi Agustí? Per què ens agrada el que ens agrada? Li hem de dir bellesa o només gust? 

"La gent em coneix bàsicament pel que he fet durant tants anys a les portades de L'Eco per la Festa Major i a mi m'agrada molt fer-ho. Però on veritablement sóc jo com a pintor és en això que faig aquí i que poca gent veu. La Vinyet [Panyella] és qui m'ho va fer donar a conèixer a l'exposició de fa 4 anys. Molta gent es va sorprendre. A alguns els va agradar i a uns altres,... dons no tant, però... què hi farem!"

El discurs pictòric d'Agustí Albors és coherent i es mou i evoluciona de manera també impalpable i inexorable. Mirant amb atenció una obra del 2008 i una altra de l'any següent es veuen canvis, minúsculs, gairebé imperceptibles. Per exemple, en un costat de la silueta d'un rostre o del coll, allà l'Agustí Albors hi posa un suau toc d'ombra a la pell, de manera que  la imatge pren un punt de volum. Dons bé, el 2009 aquest toc s'ha descompost en un mosaic de petits quadrats o rectangles en una gama d'ocres de registres diferents. "Es que Klimt m'agrada molt i el vaig deixar entrar una mica en els meus racons".

No li agrada la consideració d'artista, “és una paraula una mica pretensiosa,... visitant qualsevol museu, davant d'una sola pinzellada de qualsevol dels mestres de la pintura m'empetiteixo fins a desaparèixer. Jo només pinto per transmetre emocions, per expressar sentiments, per jugar amb les formes i els colors, per sentir i fer sentir aquesta petita capacitat de composar bellesa, gust, equilibri, amor... intentar donar allò que porto dins i que només ho puc fer amb el llapis i els pinzells”.

ERRÓ. Després del final de les avantguardes

Les parets estaven cobertes de teles...,

les seves espirals i taques de color

semblaven inacabades, potser inacabables...

Eren com contusions serioses i ferides obertes.

Ross Mac Donald, L’home soterrat

Una bona manera -no la única- de començar una visita a l’exposició d’Erró de la Fundació Stämpfli a Sitges, podria ser, abans de baixar a la sala 2 on es troben les obres més importants, fer un cop d’ull a la sala 3, la més petita, situada a la dreta de l’entrada.

Un cop allà ens hauríem de dirigir cap a la tela de la paret del fons: un oli en el que uns artistes d’aspecte sorprenent, entre la màquina i la paleontologia, elaboren en sèrie unes turmentades pintures abstractes. Examinant-les de prop ens és fàcil reconèixer estils semblants als de Jackson Pollock, de Hans Hartung, de Georges Mathieu i d’altres. Artistes i pintures assimilades clarament a l’abstracció que va sorgir als Estats Units i a Europa després de la II Guerra Mundial.

Abstracció lírica, expressionisme abstracte, informalisme,... van ser alguns dels noms que la crítica de finals dels 40 i dels 50 va crear per a designar aquests artistes. O bé els va agrupar d’una manera més artificial amb els noms de Escola de París o Escola de Nova York. És justament aquesta denominació a la que al·ludeix el satíric títol de la pintura d’Erró: L’Escola de New-Par-Yorkis. I crec que no està malament començar la visita per aquesta pintura perquè em sembla una mena d’anti-manifest artístic del pintor islandès. Com si digués: “aquí teniu justament tot allò que no vull fer”. Res de pintura íntima, subjectiva, individual, on mostrar les “contusions serioses i les ferides obertes” de l’ànima de l’artista i que tan bé descriu el paràgraf de la novel·leta de Ross Mac Donald que obre aquest article, un clàssic de la novel·la negra americana de després de la II Guerra Mundial.

*****

De fet, tots aquells moviments que es van iniciar en la primera dècada del s. XX i que coneixem com avantguardes, van quedar molt malferits per la I Guerra Mundial. El tret de gràcia va venir de les turbulències d’entreguerres i, ja definitivament, de la II Guerra Mundial i les seves atrocitats.

Avui, amb la perspectiva dels prop de 60 anys que han passat des d’aquells moments, és molt clar que aquella abstracció dels anys 50 del segle XX, va ser una mena de cant del cigne de les avantguardes, brillant en el cas d’alguns dels seus protagonistes i molt tediós en la major part d’epígons i imitadors posteriors que vivien -i alguns encara viuen- en el neguit i la incomoditat íntima de la constant presència dels enutjosos objectes reals que s’interposaven entre el seu “jo” íntim i el seu art.

Aquesta era una qüestió que en els anys 60 van resoldre ràpidament unes noves generacions d’artistes que, aviat, sota diverses denominacions com pop-art, nous realistes, minimalistes, conceptuals i altres, varen signar el certificat de defunció de les avantguardes. I un d’aquests grups va ser la Figuration Narrative que forma el principal nucli de la col·lecció de la Fundació Stämpfli i, entre ells, l’artista que ens ocupa: Erró

*****

La fi de les avantguardes va ser la fi dels valors centrals de la modernitat.

En primer lloc, del valor de lo nou i de l'originalitat. Per a l'avantguarda la veritable obra d'art -amb l’artista exercint el paper heroic del creador genial-  havia de ser nova, original, desvinculada totalment de tot allò que s’havia fet fins el moment. 

El segon valor que es va liquidar va ser la ferma creença en la plena autonomia de l'art. 

Aquests i altres trets definitoris de l'avantguarda es van convertir ràpidament en valors del passat que no donaven ni fred ni calor als joves artistes que, a principi dels 60, s'estaven obrint camí de manera descarada en l’escenari artístic occidental.

De manera que, en aquell moment en que la societat es comença a saturar de tota mena d’objectes produïts en massa i destinats a una societat àvida de consumir, molts artistes es dediquen a una variant del que avui anomenem reciclatge i troben "lo nou" a través d’un simple acte d'apropiació, “revisitant” materials ja “usats” o, fins i tot “creats” per algú altre que fins i tot, pot ser un altre  artista.

És aquí on hem de situar Erró: en el seu ús dels medis de comunicació de masses on troba imatges -milers de imatges- recollides principalment del còmic, de les revistes il·lustrades; en la seva aspiració a esborrar les fronteres entre "l'alta" i "la baixa" cultura; en el seu interès en els nous mites de lo quotidià; en la seva obra que ressuscita, a la seva irònica manera, la pintura històrica com a gènere que l’avantguarda havia abandonat -pensem en les sèries polítiques, La volta al món de Mao, Polònia, Hitler,... i que no renuncia a la politització i la dimensió sociològica de l’art durant gran part del s. XX. Tot això incorporant la ironia i la sàtira, el humor i, si cal, la ganyota.

Totes aquestes característiques de l’obra d’Erró són les mateixes que defineixen la postmodernitat, que dóna fe de la crisi de la idea de progrés, tot jugant amb el retorn a l’ús de l’al·legoria i amb  l’activació de la memòria de l’espectador per establir noves relacions entre les imatges i així fer-lo còmplice de l’artista[1].

I, sense oblidar el que per Erró és tan important: no deixar mai de ser pintor, fent servir la tradicional pintura a l’oli i adoptant, al mateix temps, com a mètode preparatori, una de les tècniques més avantguardista històricament parlant: el “collage”[2].

Crec que és en aquesta posició on Erró es va situar des d’un començament: una posició lliure, crítica, vital, convençut que l’espurna de la bellesa salta allà on diverses formes, nascudes ben lluny una de l’altra, es troben per primera vegada.

---

[1] Aquesta postura és rebuda tant amb entusiasme com amb terribles crítiques. En el terreny d’un medi ben popular com és el cine, pensem en una figura com Tarantino, que no se’n està de reivindicar les pel·lícules de sèrie B dels anys 60 a 80 com la base de la seva obra.

[2] Que aquest any “compleix” 100 anys: Picasso, Natura morta amb cadira, 1912

Dos icebergs i John Baldessari

Avui vull recomanar un article i un vídeo.

El primer és un molt interessant escrit del professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, Xavier Monteys. Comenta de manera conjunta dos edificis recents de Barcelona: la Filmoteca al Raval i el Disseny Hub de la Plaça de les Glòries. He de dir que comparteixo estretament el seu comentari i, sobre tot, recomano l'últim terç de l'article en que, més enllà dels aspectes purament formals dels dos edificis, parla de quelcom més important: la relació entre cultura, ciutat i ciutadà.

S'ha publicat al suplement Quadern d'El País del dijous 24 de maig i aquí teniu l'adreça per visitar-lo

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/05/23/catalunya/1337792624_200570.html

L'altra recomanació, tant o més entusiasta que l'anterior, és un breu vídeo de 5:55 minuts que l'artista John Baldessari ha fet sobre la seva vida d'artista: A BRIEF HISTORY OF JOHN BALDESSARI.  Prescindeixo de cap altre comentari. Només remarcar la veu en off que narra la història. Es tracta ni més ni menys de la veu de Tom Waits.

 http://www.youtube.com/watch?v=eU7V4GyEuXA

Que vagi de gust!

De vegades algú em pregunta...

Aquest és un petit escrit que serà publicat en el proper número de la revista On Cultura Oci Tendències editada des de Sitges. Si voleu connectar-hi cliqueu a  http://www.oncultura.com/

De vegades algú em pregunta...

De vegades algú em pregunta quina és la meva professió. Quan responc que em dedico a la Història de l’Art, sense més precisions, automàticament es dibuixa en el meu interlocutor un somriure còmplice acompanyat d’algun comentari que barreja admiració i enveja al imaginar-me perpètuament rodejat de Bellesa. La major part de les vegades acostumo a desviar la conversa cap a qüestions més generals però algun cop, distretament, afegeixo que em dedico en especial  a l’art contemporani. Invariablement aquell somriure vira cap a una certa compunció, a mig camí entre la condolença i la resignació: “jo, la veritat és que l’art contemporani...m’interessa, no et pensis però... em costa una mica, saps?”. Això, com a mínim. Fins i tot, en certa vegada un alt càrrec d’una molt important institució cultural de Catalunya, simpatiquíssim d’altra banda, em  va despatxar la qüestió en tres segons, titllant de farsa tot l’art dels últims 100 anys i d’estafadors i fracassats a tothom que hi tenia alguna relació directa i indirecta. I és clar que no estic parlant de persones amb poca formació intel·lectual sinó també de gent amb un cert nivell cultural.

Comentar el perquè de tot això necessitaria de més espai i de consideracions potser massa extenses. És un fet que l’art més figuratiu de finals del s. XIX i primera part del XX, resulta als ulls del ciutadà d’avui, un art més amable, un art amb el que es pot establir una certa intimitat, mentre que amb allò que s’anomena art contemporani això és més difícil, més incòmode, potser perquè no ens agrada tant enfrontar-nos a obres que parlen del nostre món o de nosaltres mateixos. En definitiva, ens agradem més reflectits en el mirall en el que es mirava Claude Monet o Santiago Rusiñol, per posar dos paradigmes, que en el mirall que els artistes d’avui ens posen davant els ulls.

 Bé, doncs ara, a la Fundació Stämpfli-Art Contemporani de Sitges s’ha inaugurat una exposició antològica d’Erró, que pot ajudar a entrar, ni que sigui lateralment en aquest món de “l’art contemporani”.

Ja sabem que ser important i ser interessant no és la mateixa cosa. Erró no només és un important artista internacional sinó que és, a més, molt interessant. Les seves imatges conserven el dinamisme i la frescor captats de les fonts en que veu: la cultura popular en diverses de les seves facetes.

Però crec, a més, que Erró és una molt bona via d’accés a l’art de l’ultima part del s. XX i principi del XXI per a tots aquells als que aquesta fase de l’art els resulta més opac.

Sembla ser que aquesta només és la primera activitat temporal de la Fundació Stämpfli. De ben segur que serà seguida d’altres mostres antològiques d’artistes de la Fundació i d’altres activitats. Aquesta és la seva voluntat i la del Consorci del Patrimoni de Sitges. És bo no conformar-se en ser només dipositaris d’una col·lecció exposada sinó obrir  l’art a sectors més amples de la població i connectar-lo amb el públic per mirar d’aconseguir fer veure quines relacions podem trobar entre l’art actual i la vida. 

Les imatges santcòsmiques d'Octavi Aballí

Des de l'any 2001, el pensament d'Octavi Aballí dóna forma a la seva mirada amb imatges de naturalesa i tècnica diversa.

La última de les seves sèries pertanyen a un passeig pel barri de Sant Cosme al Prat de Llobregat. Us convido a visitar-les en la seva recent web:

http://octaviaballi.com/octaviaballi.com/Octavi_Aballi.html

Allà hi trobareu a més tota la seva obra des del 2001 fins ara mateix.

No puc evitar presumir d'haver col·laborat amb el text que acompanyava la seva exposició del 2003-2004, Pensaba ya en otra cosa de la que formava part el curtmetratge Marcel Cerdan piafa.

Que us ho passeu bé.

Ha mort David Weiss

Alguns mitjans de comunicació informen de la mort de David Weiss, artista suïs que amb Peter Fischli, també suïs, formava un equip de gran potència creativa i poètica: Fischli & Weiss

La més coneguda de les seves obres va ser la pel·lícula Der Lauf der Dinge (El curs de les coses) de 1987 que fa pocs anys un plagi cínic i kitsch en un spot publicitari de la casa Honda va pretendre imitar.

A Barcelona el MACBA els hi va dedicar una retrospectiva crec que entre el 2000 o 2002.

Per a qui vulgui veure Der Lauf der Dinge, aqui teniu l'adreça: http://vimeo.com/4581265

ERRÓ. Art i profecia

La riquesa de les societats en les que domina

el mode de producció capitalista es presenta

 com una immensa acumulació de mercaderies.

 Karl Marx, El Capital, Llibre Primer

El final de la II Guerra Mundial va significar una radical divisió del món en dos blocs excloents, dos models polítics, econòmics i socials radicalment enfrontats en el que es va conèixer amb el nom de Guerra Freda. En els anys 50 i 60, aquesta oposició entre capitalisme i socialisme també es manifestava amb profundes tensions en l’interior de les societats occidentals. Poden servir com exemples en el terreny polític, al voltant de 1960, el rebuig a les guerres colonials com la d’Algèria a França, el temor a l’holocaust nuclear al que el món es va veure abocat durant la crisi dels míssils a Cuba i l’atracció pel maoisme de sectors universitaris, obrers i intel·lectuals europeus com alternativa al comunisme ortodox de l’URSS. Paral·lelament aquests posicionaments polítics convergien amb altres de tipus social com la lluita contra el racisme, l’emancipació de la dona o la revolució sexual: en definitiva, un aire de revolta juvenil amb aspiracions de canviar el món.

En l’occident, el capitalisme de producció i acumulació de mercaderies al que Marx es referia en la 2a meitat del s. XIX, es va transformar, en la dècada dels 50 i principi dels 60 del s. XX, en un capitalisme de consum creixent,  sense aturador, abocat a generar cada vegada més i més objectes condemnats a la obsolescència. I amb els objectes, s’ha anat precipitant de manera incessant sobre els individus un abassegador diluvi d’imatges provinents de la publicitat, de les il·lustracions, del cinema, del còmic i de tota mena de font que, al seu torn, s’han convertit elles mateixes en objecte de consum.

*****

Quan en l’any 1966, la influent crítica d’art nord-americana Lucy Lippard escrivia sobre el Pop Art americà, va creure necessari referir-se a l'exposició que l’any 1961 s’havia presentat a la March Gallery de Nova York. En ella es presentaven en societat un grup de joves artistes, encapçalats per Boris Lurie i Sam Goodman entre d’altres, que es van qualificar com a membres d’un moviment anomenat No!Art. En contrast amb el Pop Art -que en aquells moments era presentat com l’expressió de lo popular i avui sabem que era justament tot el contrari: la seva ocultació-, Lippard destacava la sàtira política i la protesta social present en les obres dels artistes No! que palesava la seva angoixa, fúria i excitació -“they are anguished, angry and cool”- mentre que definia els Pop com a distants, segurs de sí i freds -“detached, assured and cold”. Poques línies més endavant citava la influència sobre l’art No! d’alguns dels artistes europeus que com “Erró i Jean-Jacques Lebel” buscaven també  “la commoció i el cos a cos” amb l’espectador.

En aquell mateix any, 1961, a la Galleria del Naviglio i a la Galleria Brera de Milà es va exposar el Gran Quadre Antifeixista, una obra col·lectiva pintada el 1960 per Erró, Lebel amb Antonio Recalcati (tots tres presents amb obres a la Fundació Stämpfli), Enrico Baj, Roberto Crippa i Gianni Dova. Poc temps més tard, el 1964, l’exposició Mythologies quotidiennes, en el Museu d’Art Modern de París, presentava un grup de joves artistes impulsors d’un projecte que combinava la figuració amb la crítica política i social utilitzant elements formals propis de la naixent cultura de masses. Aquest moviment es va conèixer amb el nom de Figuration Narrative i allà  trobem, entre d’altres -com el propi Stämpfli-, i amb un paper destacat al nostre protagonista: Erró.

*****

En l’exposició d’Erró, de la que és comissària Marie-Claire Uberquoi i que des del 28 d’abril es pot veure a la Fundació Stämpfli, ens trobem davant d’un artista que des dels anys 60 mai ha renunciat a la força política de les imatges. En les seves obres s'acumulen personatges de la mateixa manera que en el món s'acumulen objectes, s'amunteguen deixalles i un incessant cabdal d'imatges sobresatura la percepció de qualsevol tipus d’espectador.

 L'estètica d'Erró és l’estètica del cartell de propaganda política, del còmic i dels dibuixos animats. Els protagonistes són éssers fantàstics, trets de la ciència-ficció, dels superherois, amb dones de físic agressiu i sexualitat exuberant. Imatges, doncs, que són la representació d’altres imatges en un art visualment cridaner i atractiu. Però darrera la mirada d’Erró, entre la sàtira, la provocació i el desvergonyiment, hi ha una mirada profundament crítica, que presenta un art deshumanitzat en un món en el que els éssers humans no hi apareixen sinó és en forma de caricatura i estereotip. Imatges que expliciten la dificultat de la connexió de l'art amb les masses sinó és a través de figures extretes dels mitjans de comunicació, imatges moltes vegades sense arrels, però que formen part del patrimoni visual de l'habitant de les grans ciutats.

 Va escriure André Breton que les obres d’art “parlen del present amb reflexes del futur”. La mirada d'Erró sembla haver anat anticipant, a llarg de la seva trajectòria, escenaris i paisatges socials del nostre futur immediat. En són un exemple les sèries xineses que anticipen la presència de Mao Zedong i els seus hereus arreu del món. Les imatges d’Erró transmeten el seu vitalisme personal però probablement no són altre cosa que el reflex del vitalisme apocalíptic d’un profeta.